De bon matí, baixo les persianes del meu cau
perquè la llum no m’atrapi.
Amago el rostre sota un vel cremós,
perquè la llum no m’atrapi.
Camino prest sota un sol punyent
protegint-me sota l'ombra d'un paraigua eixut,
perquè la llum no m’atrapi.
Cobreixo els meus cabells
sota un capell protector
perquè la llum no m’atrapi.
Espio a través de cristalls de cendra
les llambordes del carrer
perquè la llum no m’atrapi.


Els doctes metges han dictaminat
que no disposo de defenses pròpies
que assimilin la llum i l'escalfor
de l'astre omnipotent.
ells meus l'ull s'han assecat,
i la meva pell s'ha desnutrit
i pot arribar a ferir-se amb facilitat,
ni que sigui amb el seu reflex.

Però jo sé quina és la veritat:
he viscut massa temps sota la glaçada
i els meus sensors no reconeixen ni processen
l’escalf que pot atorgar l’amor.

Carme Martín
Afectada de Sjögren
Sòcia de l'associació